La meva llista de blogs

diumenge, 5 de febrer del 2012

Ostatges preferents

Hi ha un ecosistema als nostres pobles i ciutats on ser a la presó és un luxe. Paradoxes de la vida fan que les possibilitats d'estar entre reixes augmentin en funció de l'estatus i importància del subjecte en qüestió. I no parlo del Palau de la Música ni de la trama Gürtel. Avui tinc ganes de parlar dels supermercats. Jo ja fa temps que he deixat de passejar-m'hi tranquil. Quan ja tenia superada la fase de ser durament increpat per no entendre l'enigma que dos caixeres equivalguin a una sola cua un dia va i apareixen els ostatges preferents.

Inquietants garjoles s'escampen pels passadissos de les grans superfícies. Els convictes són, com us deia, presos de pes. D'aquells de qui mai sospitaries que han pogut posar la mà a la caixa, comprar deute grec o potinejar amb la llei del sòl. I aquí neix el prejudici. Un dia passegem per la secció de xarcuteria i rellisquem amb una pela de plàtan caient ridículament al terra. Insitintivament pensarem que el graciós ha sigut la mortadel·la d'olives i no pas el pernil de gla. Greu error. Els ibèrics comparteixen cel·la amb el caviar, les escopinyes, els licors i l'escuma pel cabell. Tots a la trena.

El que més em frapa és com ha augmentat la comunitat penitenciària els últims temps. Les alarmes se'm van encendre el dia que vaig anar a comprar xocolata i no n'hi havia als prestatges. Convençut que s'havia acabat i disposat a anar-me'n miro de reüll i la trobo allà, complint segon grau al costat de les anxoves de l'Escala. És que ja no et pots refiar ni de les conserves, tu.

A partir d'aquest nou escenari, anar a comprar es converteix inevitablement en una pel.lícula de Berlanga. No cal ser fill d'industrial per veure't abocat a negociar dia sí i dia també amb el funcionari de presons del Condis el rescat d'un ostatge preferent. Demanes un tub de pasta de dents i t'acompanya l'operari en qüestió amb les claus com si fos el director d'oficina que et gestiona la caixa forta. Aleshores t'escruta amb complicitat, amb el goig de servir un client important, mira a banda i banda i gairebé xiuxiuejant et pregunta : amb efecte blanquejant, oi? I ets l'enveja del poble pla condemnat a consumir els pocs productes que encara queden en llibertat.

Tinc la sensació que un dia tot el supermercat serà una presó i s'acabarà la lluita de classes. Mentre això no passi, haurem de continuar alliberant els productes amb valor afegit. Sense anar més lluny, l'altre dia em van obrir la cel·la i en vaig treure tres pots de tonyina, una capsa de bombons i l'única caixera que diu bon dia quan creues la porta.

2 comentaris:

  1. Senyor pinçat "la cosa está muy mala",o és que no ha sentit parlar de les malabars que s'emporten els pernils i caixes d'ampolles penjades de l'entrecuix?
    Això sí que e´s digne del BAGDAD....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona! Em quedo més tranquil si tot plegat com a mínim contribueix a l'excel.lència artística de les "mancebías".
      Sí, jo he arribat a veure autèntiques pròtesis mamàries en homes que no els donaries ni una cinquanta...I parlo del supermercat, no del Bagdad, eh¨:-)

      Elimina